Ses habitacions feien olor, segons s'intent de monjo que mos mostrava es temple, era perquè havien canviat es tatami. Pues ja que hi eren, també haguessin pogut canviar es llençols! Bufff.
Al menos tenia vistes a n'es jardí. I a n'en Xavi damunt una pedra.
Així i tot, es temple destacava per una altra cosa: com a tot temple budista, hi havia una zona per resar; però no una qualsevol, sinó una de ses 5 que queden en tot Japó amb "cuarto oscuro".
Es cuarto oscuro aquest, és una habitació fosca (totalment fosca) que està just davall des santuari. Es monjos hi entren i la recorren guiant-se només del tacte de la paret. En un moment del recorregut toqués amb sa mà una clau, és el moment de s'iluminació. Tot el procés es fa a les fosques perquè és Buda qui et guia.
Sé que aquesta frase quedarà rara, però és com va ser: en Xavi i jo varem entrar a n'es cuarto oscuro.
(Sí. S'havia de baixar per aquestes escales oscures. Molt oscures.)
Crec que varem fer es récord mundial de velocitat de recorregut.
Eh! No era per por. Era perquè frissàvem d'anar a sopar.
PD: perquè jutgeu sa magnitut de sa tragèdia, transcriuré una frase que hi havia a s'entrada:
"This is a revered place. It is said that while experiencing Kaidan Meguri, if you talk scornfully or fool about, you will grow horns in your head that can never be removed."
No sé ben bé lo que vol dir, però amb paraules com "revered", "scornfully", "horns" i "never"... Poca bromita con Budita.
Ara no se si sortira be, ja som amics del bloc este, m´estic divertin miran les afotos i llegin els comentaris( Ya te dare yo cuarto oscuro nen)
ResponderEliminarque ho paaseu be, encara que semble que es aixi
els papas de la laura
Ha sortit bé, amics del bloc.
ResponderEliminarCom mos agrada (encara que sigui virtualment) tenir cares conegudes a prop.
Besos des del sol naciente.